Ulleres trencades

Ulleres trencades

Dues motxilles plenes fins a dalt i unes ulleres senceres, tot i que potser una mica tortes.

Els vidres estan nets i s’hi comencen a veure, a través, unes muntanyes molt verdes i una carretera. Ja hem arribat.

La montura segueix intacta, i les ulleres en conjunt em permeten veure dues figures al final de tot d’un carrer que dona a la plaça. Hores després, son les mateixes ulleres les que em fan veure com riem, bebem i parlem de mil coses; veure com l’aigua del riu ens toca i ens fa somriure mentre comentem com de random està sent tot fins ara.

Els vidres em permeten, també, veure unes mans al volant que no paren de conduir-nos a llocs preciosos que recordaré durant molt temps. Puc veure els ulls brillants de les persones que m’envolten, que son moltes més de les que pensava. I puc veure, també, les teves mans; els teus dits acariciant-me la pell. Les ulleres no em deixen veure què hi ha dins teu, ni què penses o què sents, però tanco els ulls i confio en aquest sentiment tan fort que, d’una manera o altra, ocupa cadascun dels raconets d’aquest paisatge.

Em deixen veure samarretes divertides i pontxos que al cap d’uns minuts ens faran riure durant dies i dies. Permeten que vegi un coixí ple de colors llampants i una manta més gruixuda que qualsevol jersei de l’àvia. Però quina gràcia ens farà quan la recordem!

Ara les ulleres estan trencades, però el cor està més ple que mai, i em permet seguir veient la resta del viatge, que no acaba. Suposo que que el Petit Príncep té raó i no em calen les ulleres per veure el que m’envolta, perquè l’essencial és invisible als ulls; només s’hi veu bé amb el cor.