Deixar-s’hi la pell

Per què intentem amagar la intensitat? Per què ens fa vergonya sentir intensament?

Hi penso molt, en això. Darrere de cada persona hi ha una muntanya molt gran d’experiències viscudes que mai sabrem del tot. I, en la majoria dels casos, segur que s’hi amaga algun desamor -de qualsevol tipus, perquè es pot estimar de moltes maneres-.

Deixar la innocència del primer amor, les ganes de sentir intensament sense cap por, de donar-ho tot sense esperar rebre res a canvi... Deixar tot això només pel mal que ens poden fer crec que és un error. No hi ha res que doni més vida que l’amor, quan estimem bé. Sense por i amb cura.

Deixar-se la pell a cada vincle emocional. A cada amor, deixar-hi l’ànima; i no avergonyir-nos mai.

Al cap i a la fi, què hi ha més sincer i bonic que l’amor? No tinguem mai por de sentir, perquè arribarà un dia que tindrem por de no haver sentit, viscut, dit, fet prou.

I aleshores no pensarem en les vegades que ens hem (o ens han) estimbat contra alguna paret, ni en com han actuat altres persones amb nosaltres. Només mirarem enrere i tindrem clar que fer les coses des del cor és fer bé les coses. I entendrem que sentir ho és tot; és la vida. I la resta no ens importarà.

Més que amagar-ho, cridem-ho als quatre vents: estimo!