Durant 5 minuts... o no

“No entenc per què sempre eternitzem el verb ‘estimar’, puc estimar durant 5 minuts”.

Sempre m’he qüestionat què és l’amor. On comença? On acaba? És quantificable? I etern?

Fa un temps l’Ari em va ensenyar una vinyeta seva on hi havia escrit aquestes paraules. I jo quan les vaig llegir vaig pensar que era interessant el que hi deia, però no vaig acabar d’entendre-ho, crec. No vaig entendre que, efectivament, es pot estimar durant 5 minuts.

Es pot estimar enmig d’un sopar amb gent que una hora abans no coneixies. I que ara, de fet, tampoc; però observant molt i veient somriures, mirades còmplices i gestos amables, resulta que potser una mica si que les conec. I una mica sí que les estimo. Durant 5 minuts... o no.

Es pot estimar al metro després que, entre tot d’ulls fixats en pantalles, un home hagi estat a punt de perdre el llibre que duia a la bossa i la senyora del costat l’hi hagi recollit i tornat, amb un somriure recíproc. Una mica sí que l’he estimada, a aquesta senyora.

Es pot estimar al pas de zebra, quan una nena ajuda la seva àvia a creuar. Al forn de pa quan la fornera regala un crostó a l’home que pidola. A la llibreria quan em recomanen un llibre. Potser sí, que els estimo. Durant 5 minuts... o no.

Sempre m’he qüestionat què és l’amor. On comença? On acaba? És quantificable? I etern?

Potser és més fàcil. Potser l’amor va més enllà de tot això. Potser l’amor no comença ni acaba enlloc, ni es quantifica. Potser simplement l’amor és tot i sempre, i en qualsevol forma. Potser hauríem de començar a entendre l’amor com una cosa menys estricta, menys normativa, molt més lliure.

I enmig de tanta incertesa penso en la frase de la Cèlia Viñas quan va dir que “l’amor em creix com un migdia” i la relaciono, de manera força involuntària, amb l’anunci d’Estrella Damm del 2012, que comença dient que “el migdia; el millor de cada dia”.

Veure l’amor com un migdia, com el millor de cada dia. I deixar que creixi.