Alçar la vista

Escriure és obrir les portes del cor i construir-hi un camí que connecti amb el cap. Què sento? Què penso? Què vull? Què necessito?

Fa dies (massa, crec), que no destinava el temps necessari per delimitar aquest camí. No he trobat el moment d'evadir-me del meu dia a dia i endinsar-me en mi mateixa. O sí que l'he trobat, però m'ha fet por submergir-m'hi massa i no poder-ne sortir.

Ara, amb el cap i el cor més estables, em veig amb ganes d'aturar-me i pensar les coses que, bones o dolentes, em remouen per dins.

Abans, mirant la galeria de fotos, n'he trobat una de la posta de sol (les adoro). Era d'un dissabte de novembre a la tarda. El sol queia i començava a entreveure's la llum del vespre. Una llum que, segons considerava en aquell moment, s'assemblava força a la meva llum: una mica apagada. La setmana acabava i jo, entre els carrers de Gràcia i sota aquella mitja posta de sol, només pensava en el complicat que havien estat els últims dies. En les coses que havia hagut de gestionar, en les sensacions que feia molt que no sentia i que ara, gairebé sense saber-ho, em colpejaven de nou.

Em dirigia a fer el que estic fent ara. Però a diferència d'ara, vaig haver de traçar directament el camí entre el meu cap i el meu cor; sense ni paper ni boli.

Mentre caminava, només pensava què faria, què diria. Pensava com estructuraria el discurs que em disposava a exposar, què m'havia fet patir i què no; què volia... Pensava, pensava, pensava. I, de cop, vaig alçar la vista i em vaig trobar precisament amb una de les coses que més m'agraden: una posta de sol. Preciosa, a més. I, cegada pels meus pensaments, l'estava obviant.

I vaig pensar que, segurament, això és el que ens passa sovint. Per molt que se'ns compliquin les setmanes, els dies, les hores, sempre hi haurà alguna cosa, per insignificant que sembli, que ens faci alçar la vista i valorar el nostre entorn. I serà un cel bonic, seran dos braços disposats a abraçar, serà una veïna aguantant la porta o serà un gos que, en passar pel costat, et puja a saludar. Però serà. L'amor hi és sempre. Només hem d'alçar la vista.

Jo vaig trobar-me amb un cel preciós. I tu, quan les coses no van bé i alces la vista, què hi veus?