Ara és hora, segadors

Son les 9 del matí i em sona l’alarma. És 14 d’octubre de 2019 i avui serà un dia molt important. Portem molt temps esperant que arribi el dia. Des de l’1 d’octubre de fa dos anys, la situació política al nostre país és insostenible. Actualment existeixen 16 preses polítiques a Catalunya i més d’una desena d’exiliades.

Sí, sí, he escrit bé la data d’avui: 2019. Sí, sí, 16 preses i més d’una desena d’exiliades.

Tres quarts d’hora més tard ha sortit, per fi, l’esperada sentència. Gairebé 100 anys de presó en total. De 10 a 13 anys de presó per persona, simplement per fer política. No gaire menys que els anys que hauran de passar-se entre reixes cinc pocavergonyes per dur a terme una violació en grup. Això és la “justícia” a l’estat espanyol. Aquesta és la seva democràcia. I llavors diran visca, visca Espanya! I tant, visca per tots aquells i tots aquelles que no surten dels patrons que estableixen els de dalt, els qui tenen poder. Visca per tots aquells que comparteixen la seva ideologia. Però què passa amb totes les persones que no la compartim? Com pretenen que siguem capaços de sentir-nos d’un lloc on ens insulten, els agredeixen i ens fan la vida impossible per pensar diferent, per tenir uns altres objectius... i uns altres valors. Perquè sí, després de molts anys vivint aquesta situació de primera mà, m’he adonat que una de les diferències més abismals entre els “dos bàndols” son els valors que portem per bandera.

A les 11 del matí em dutxo, em preparo la motxilla i surto de casa. Avui, n’estic segura, serà un dia inoblidable i ple d’emocions. Des del Tsunami Democràtic ens han citat a tots a la Plaça Catalunya, on, a les 13h del migdia ens informaran de la primera acció.

La Plaça Catalunya està a vessar de gent. Hi ha poques banderes, fet que m’agrada, perquè avui no es tracta de ser independentista o no. Això és un tema democràtic, que hauríem de defensar totes i tots.

Mentre un grup de persones parlen al centre de la plaça, les altres estem al voltant escoltant, parlant, cantant. Estem a l’espera.

Arriba l’hora. És la 13h. De cop, un munt de gent surt de no sé ben bé on i ens reparteix cartells. “TOTHOM A L’AEROPORT”, hi diu. I jo em sento com a La Casa de Papel. Som milers de persones, agrupades per un motiu i amb un objectiu comú. És això el que ens fa grans.

Bé doncs... tothom a l’aeroport!

Després de molts problemes d’accés, arribem, per fi, a l’Hospital de Bellvitge. Des d’allà formem un grup amb totes les persones que som i decidim emprendre un viatge de 2h caminant a l’aeroport. S’hi ha d’arribar com sigui.

Tallem l’autopista. Som cada vegada més. És increïble. De debò, em giro i no m’ho puc creure.

Quan estem a més de la meitat del camí apareixen desenes de furgons dels Mossos d’Esquadra. Intenten passar però nosaltres els barrem el pas. Seiem davant seu i esperem. Finalment se’ls acaba la paciència, com sempre, i baixen dels furgons disposats al què sigui. Imagino que des de dalt els frenen una mica, perquè finalment no carreguen. Nosaltres som més i no sé si aconseguirien gaire cosa. Al cap d’uns minuts apareixen desenes de furgons més. Aleshores sí que baixen tots i es posen a córrer per la carretera. Hi ha algun incident, però res greu. Tot apunta a que el que ha de venir ara serà molt pitjor.

Seguim caminant i, per fi, arribem a l’aeroport. Està ple a vessar de gent. Ens concentrem primer al pàrquing, i més tard fora. Al cap de menys de mitja hora comencen els aldarulls. Altre cop els Mossos decideixen carregar. I ja no només això, disparen aire comprimit i bales de goma. Sí, bales de goma a Catalunya, que fa anys que estan prohibides. Sembla que això de les lleis i la justícia els interessa només per algunes coses.

Seguim dempeus, junts, sempre. Cada cop és més fosc. Entre crits i cants, de cop, sento Els Segadors. Miro cap amunt i veig el pis de dalt ple de gent amb les llanternes dels telèfons mòbils. Un pis per sota seu, dins la Terminal, igual. Llavors miro al voltant i veig que tothom canta, alguns amb el puny enlaire. I jo tinc ganes de plorar. Penso com és possible que estem passant per tot això. Com és possible que no ens deixen ser qui som i com volem. Com és possible que, a dia d’avui, existeixi aquesta repressió contra un poble tan unit, tan valent i tan bonic.

Ara és hora, segadors.

I els crits canvien. Passen de càntics a crits de por. Han començat. Els Mossos i la Policia Nacional carrega sense miraments. I cops de porra, i bales de goma, i aire comprimit.

Comprimit com nosaltres, que hem anat reculant i ens hem ajuntat tots. Els milers de persones que som allà davant. I jo m’ofego perquè no m’arriba l’aire. I em giro com puc i els veig, a només uns metres davant meu, pegant i atonyinant la gent. La meva gent. La ràbia em corre per les venes, i la impotència.

Des de dalt algú obre un extintor. I un altre. I un tercer. Aquí a baix ens ofeguem. Intentem evitar els cops de porra de la policia, però molts no ho aconseguim. Miro amunt i només hi veig fum. Miro al voltant i m’hi trobo gent espantada. Perquè sí, és clar que tenim por. I és clar que estem patint, però no estem disposats a frenar. “Ni un pas enrere” diem. Ni un pas enrere.

Ara ja és de nit i molta gent ha marxat. Som menys, però seguim essent moltíssims. Les càrregues no frenen. Jo m’he allunyat una mica de la policia perquè em fa mal tot.

“Ambulància!” sento que criden.

Els trets no s’aturen. Els sento molt a prop però noto que ja no m’afecten tant. Ens estem acostumant a una situació insostenible.

“Ambulància!”

Sento cada vegada més crits. Trets, vidres que es trenquen i queixes s’han convertit en la banda sonora d’avui, 14 d’octubre.

D’entre tota la gent, en surt un grup empenyent una cadira de rodes. A dalt, assegut, un noi d’uns 20 anys es tapa l’ull, ple de sang. Li han buidat. Ara entenc els crits de les persones que demanaven una ambulància.

Ja n’hi ha prou. Avui he vist massa coses. Tinc el cor compungit i no puc suportar ni un sol tret més. Necessito marxar, agafar aire i marxar d’aquí.

Al cap d’una hora caminant arribo a la T2, d’on agafo un tren que em porta a casa. Quan hi arribo, exploto. Son moltes les emocions viscudes, i moltíssimes les imatges mentals que se’m quedaran per sempre.

Abans d’anar a dormir, però, rebo un missatge. “Estamos siguiendo todo desde aquí y estamos flipando. ¡Como me gustaría estar en Barcelona! Desde aquí tenéis todo nuestro apoyo. Aquí en Euskal Herria también hay movilizaciones para apoyar a Catalunya y estamos acudiendo a todas las que podemos”. El missatge de la Garazi és el detonant de la meva explosió. Acabo de plorar tot el que em queda dins i decideixo anar a dormir. Avui ha estat un dia increïble, però queda molt per fer.

Ara és hora, segadors.

PAU BARRENA / AFP