Quedar-se a casa

‘Queda’t a casa’ és probablement el que més escolto aquests dies, després de ‘coronavirus’ i COVID-19’.

I jo hi penso molt, en tot això. I em sap greu la situació, però alhora m’omple de felicitat adonar-me que casa meva no és un lloc. Que casa meva son els trajectes en ferrocarril, amb el sol de cara. Casa meva son les estones entre classe i classe, amb vosaltres. I els cafès de màquina a 50 cèntims. Casa meva son els camins de Gala Placídia al carrer Sardenya, amb la música a tot drap i el cap a la lluna. Les quedades per baixar a entrenar, els entrenaments i sobretot les cerveses de després. Els sopars d’equip i les festes, juntes sempre. Casa meva son els dimecres al vespre a un camp de futbol a l’altra punta de Barcelona. I els partits del cap de setmana. La pista quan toca, i la banqueta també. Casa meva son els missatges amb la família, enmig de la rutina. Saber que estan bé i que, amb sort, ens veurem tots en algun sopar que organitzi la mama. Casa meva també son els teus braços quan ens estimem.

Tinc moltes postals a l’habitació, d’aquelles de la Setmana del llibre en català. En una d’elles, - la meva preferida –, de Montserrat Abelló, hi diu: “Estimo tant la vida, que la faig meva moltes vegades”. I és veritat. L’estimo tant, a la vida! Estimo tant tot això! Ho trobo a faltar; us trobo a faltar.

Però sí, ara toca quedar-se a casa.