Nusos

És ben sabut que no sempre podem tenir dies bons. Jo me’n vaig adonar fa poc.

Fa un temps que una sensació estranya em recorre el cos. No l’havia sentida mai, però és com un nus al pit. No és un nus gaire gran, però no aconsegueixo desfer-lo. De vegades el noto menys i em penso que ja ha passat i que tot torna a estar com sempre, però quan menys m’ho espero torna, i m’oprimeix igual o més del que ho feia abans.

He provat de buscar-ne els motius, però mai estic satisfeta del que trobo dins meu. Al final sempre acabo amb una teoria: són petites coses del dia a dia que ens anem guardant. Aquestes coses s’acumulen i van creant petites boles, que, a mesura que passa el temps es van fent més grans i s’allarguen com un fil. Si no som capaces de gestionar aquest fil, d’extreure’l i exterioritzar-lo, aquest fil es va entortolligant i, al final, acaba essent un nus. És un nus que oprimeix el pit i que, segurament, ens fa mal.

L’altre dia, la mama em va preguntar què em passava. "Res, estic cansada" vaig respondre. I ho estava, sí, però no era només això. Vaig estar pensant en la meva teoria de la bola que es fa fil, i el fil que acaba convertint-se en un nus, i en la manera en com puc fer que aquest nus desaparegui. Llavors vaig anar-la a buscar i li vaig explicar tot el que em passava. Que no era res, però alhora ho era tot.

Vam estar parlant una estona i em va explicar que això ens passa a tothom. Que no sempre podem tenir dies bons i que és normal que de tant en tant notem aquesta mena de nus al pit. Que plorar és tan sa com riure i que explicar les coses sempre ajuda.

Quan vam acabar la nostra conversa em va dir que estava contenta que li hagués explicat. “I jo per haver-ho fet”, vaig pensar. I em va abraçar. En aquella abraçada vaig notar com el nus s’afluixava. No va marxar, i de fet segueix amb mi, però està molt menys tens. “Les mares”, vaig pensar, “quina sort tenir-les!”.

I em va venir al cap aquell micropoema de l’Elvira Sastre que diu “A ti podria decirte que para mí, cualquier lugar es mi casa si eres tú quien abre la puerta”.

Gràcies per escoltar-me, entendre’m i, sobretot, gràcies per saber afluixar tots els meus nusos.