Caminar i fer camí

És 31 de desembre i, malgrat que no m'agrada donar-li gaire importància al canvi d'any, no he pogut evitar pensar-hi. Pensar en aquest any i en els últims. En com han anat les coses, en què he viscut, quant he rigut i per què he plorat.

Queden hores pel sopar, les campanades i la festa, així que he decidit posar-me a escoltar música. "Em ve de gust animada o calmada? Tinc ganes d'entendrir-me o de ballar? Ai, saps què? Em posaré el mode aleatori i que soni el que hagi de sonar". I enmig d'aquesta lluita interna ha començat a sonar Hemicraneal, d'Estopa. Deja que la lluvia acaricie tus párpados. I 'clic', el meu cap ha començat a repassar els últims anys, un per un. Deja que el deseo por una vez se cumpla. Quantes coses! La cançó m'ha fet pensar en situacions i persones que feia anys que no pensava. Quan, per primera vegada, estimava sense por. I quan de cop, d'un dia per l'altre i sense gaires explicacions aquella màgia va acabar-se, i vaig començar a tenir-ne molta, de por. Quan em creia l'Amaia Montero quan diu que "el amor verdadero es tan solo el primero" i que "los demás son sólo para olvidar". Quan vaig saber que, al cap i a la fi, això és estimar; donar molt sabent que en qualsevol moment pots deixar de rebre. Deja que la gente pase a ambos lados sin tocarte.

De quan, mesos (molts mesos) després vaig començar a retrobar-me amb mi. Si duele un recuerdo, te cura el olvido.

Vaig intentar canviar com sóc, no sentir les coses tan a flor de pell, frenar... Però no ho he aconseguit. De tota manera han passat anys i els records dolents comencen a estar borrosos i només recordo les hores parlant, les estones a Alfons X, els nervis de les primeres vegades i els teus petons. Crec que mai tornaria enrere si pogués, però estic contenta d'haver-ho viscut (amb tu). Sempre seràs important. De fet, podriem anar a fer una birra algún dia. Esta noche estoy solo conmigo.

I s'ha acabat la cançó i amb ella tot això. Però llavors... The scientist - Coldplay. I he començat a pensar totes les coses i persones que han passat per la meva vida. I la sort que tinc de tenir-les a totes i d'haver-les viscut. Tot el que he après al llarg dels anys i la persona que, mica en mica, vaig construïnt. I he descobert i m'he descobert, trobat i retrobat. I he estimat... tant! I he cantat sota la pluja (que tenia moltes ganes de fer-ho), i he ballat a casa, sola. He sortit a córrer quan necessitava desconnectar, he dit 't'estimo' sense por, he deixat que em vegin quan ploro, he fet l'amor, m'he discutit, m'he passat hores rient per una tonteria, he llegit a la terrassa. He dormit a tendes de campanya, he viatjat, he mirat per la finestra, he trobat a faltar.

Ei, no està malament, no? M'agrada la metàfora del 'caminar'. Caminante no hay camino, se hace el camino al andar. He caminat molt aquest any, però sobretot he fet camí.

Joder, sort que ara ha començat a sonar Tremenda Jauría!