Abraçades

Conèixer-se és sempre la part més bonica de les relacions (pel que fa al vincle entre persones). L'altre dia em van preguntar què era el que més m'agradava. Sens dubte, les abraçades. Crec que res és comparable a l'estona que compartim quan els nostres braços i cossos s'ajunten i, de dues persones en passem a ser una. Tinc la gran sort (perquè per a mi ho és) d'abraçar molt i ser abraçada; que, encara que pugui semblar el mateix, no ho és.

Hi ha gent que té facilitat per expressar les seves emocions en persona, i n'hi ha que els costa una mica més. Intento treballar-ho però, de moment, crec que és apropiat situar-me en el segon grup. De vegades, cara a cara les paraules no em surten. Les abraçades són sempre el meu mecanisme per a tot: quan estic feliç em surten soles i no me'n cal ni motiu. I, en conseqüència, quan alguna cosa no va bé em refugio també en elles.

Crec que ningú hauria de reprimir mai una abraçada. Feia un temps que, per un motiu o un altre, reprimia coses i no les volia (o podia) mostrar; abraçades entre moltes d'altres. Crec que no és just.

"Porto un temps que no sé on vaig, m'he buscat per recordar-me qui era abans"

Ara puc dir sense cap por i amb molt d'orgull que, per fi, Torno a ser jo, com la cançó d'Oques Grasses.Una mateixa també pot abraçar-se fort.

"Que sóc la vida boja, l'eterna joventut. Només puc ser com sóc i anar aprenent de tot"

@anatomiadelatendresa