Samarretes

Avui he dormit amb la teva samarreta. He recordat la primera vegada que vam dormir al mateix llit, quan me la vas deixar per primer cop. Quantes coses han passat! I si només fos la samarreta, el que hem compartit.. que fàcil seria! Ara la samarreta ja és una mica meva, igual que una part de mi, que ja és una mica teva.

He estat pensant. Pensant molt, massa potser, com sempre. He pensat en els primers dies quan l’únic que fèiem era riure, seure a prop, dinar en tamborets i abraçar-nos a un sofà de cuir (i, esperant no deixar-nos en evidencia, ensenyar-nos cançons tendres). Llavors he pensat en aquests últims dies i.. quina merda. Et trobo a faltar. Tinc ganes de veure’t i que tot sigui com sempre. Potser és veritat que mai sabem ben bé què tenim fins que deixem de tenir-ho, o fins que ho veiem penjant d’un fil. Potser? Segur!

I entre totes les publicacions de la llibreteta de la Cinta i les cançons cortavenas que m’han sonat en 24 hores (ja és mala sort que de cop pengi tots aquests texts i l’únic que soni en mode aleatori ara sigui això), m’he quedat amb Ei, queda’t. I m’ha vingut de gust proposar-te que, quan tornis (sigui quan sigui), en comptes d’escoltar el disc de Joan Dausà podríem escoltar el de Ginestà. I abraçar-nos molt, que això és el que cura. I ja saps que em costa deixar-me cuidar, però és que amb tu tot és més fàcil. I les teves abraçades no són com les de qualsevol altre. Les teves curen, afluixen nusos, deixen respirar. Em sap greu dir-ho ara i no sempre que ho he pensat.

Ei, queda’t.

Il·lustració: @yamada.clara