Sort

No sé si és perquè és matí de diumenge, però avui és un d’aquells dies en què la sensibilitat està a flor de pell. M’he llevat d’hora i, a mesura que han anat passant les hores, he anat sentit una mena de pressió al pit. Aquesta vegada no és cap nus.

Sempre provo d’entendre les coses que em passen, trobar-ne els motius i les causes. Crec que això d’avui és amor.

Han passat moltes coses durant aquestes últimes setmanes i no he pogut estar tan pendent de tot com m’hagués agradat. M’he sentit una mica fora de mi i no he sabut gestionar tot allò que em passava pel cap. Ara, amb calma i provant de relativitzar les coses i posar-les a lloc, em veig més capaç d’expressar el que fa temps que sento.

Ahir em vaig posar a mirar fotos antigues i em vaig entendrir. Suposo que és per això que és ara quan necessito escriure. Vaig veure fotos, no només de fa més de 15 anys, sinó també d’aquests darrers mesos. Quantes coses! Quanta gent! Quant d’amor! A mesura que les anava passant i mirant, corroborava la sort que he tingut i que segueixo tenint. I avui m’he posat sentimental i m’han vingut ganes d’escriure; i he pensat que, al cap i a la fi, la vida és això: viure. I viure no és res més que fer les coses que ens agraden al costat de la gent que escollim. I gaudir-nos molt; perquè és tot el que tenim. Cuidar-nos, compartir-nos, estimar i deixar-nos estimar, que, com diu la cançó de Nina de Miraguano, sovint és la lliçó més difícil d’aprendre.

I, malgrat que aquesta frase sembli extreta d’una llibreta de Mr. Wonderful, estic d’acord i comparteixo que no sempre hi ha dies bons, però sí que hi ha coses bones cada dia. I me n’adono ara, després d’haver passat un parell de setmanes una mica dures. Crec que hem de mirar-nos les coses amb més perspectiva i aprendre a valorar tot el que tenim. I demostrar-ho sempre, perquè si no, de poc serveix.

Una de les meves pors més fortes és la de llevar-me un dia i veure’m gran, sentint que m’han quedat moltes coses per fer i per dir. No puc evitar sentir una cosa molt forta quan sona Hay un fuego, de la M.O.D.A; especialment quan hi diu “veo al viejo que està ahí e intento comprender cómo será cuando me llamen viejo a mí”. Però l’altre dia em van ensenyar un poema preciós de Miquel Martí i Pol i crec que ho veig una mica més clar:

Sé que em faig vell

Sé que em faig vell, ho dic sense temences,

que és bo saber que el temps s'escapoleix

i no podem fer res per deturar-lo.

Aposentat al cim dels anys, contemplo

el mar de mi mateix, amb moltes veles

que solquen l'horitzó, i veig el vol

segur i agosarat de les gavines.

Què sé de mi? Pel cert, ben poca cosa.

Potser només que estimo amb tanta força

com sempre i que em faig vell.

Al capdavall

tot el que em cal per viure els anys que em resten

equilibradament, sense el temor

d'un bufarut que tot ho desgavelli.

Suposo que sí, tot és qüestió de perspectiva i de saber relativitzar.

Estimem(-nos) molt fort.