La plaça del Diamant, Mercè Rodoreda

Mercè Rodoreda és, sens dubte, la meva autora preferida. La manera que té de descriure els personatges, les escenes, els pensaments i els sentiments és magnífica.

La plaça del Diamant és la seva obra principal i la més reconeguda. Després d’haver-me llegit cinc de les seves obres, jo, de moment, també hi dono suport.

Ambientada en la República, la Guerra Civil i la postguerra a Gràcia, barri natal de Rodoreda, l’obra mostra el trajecte personal del personatge principal: la Natàlia, més coneguda com a Colometa. Colometa deixa de ser una noia jove i innocent per convertir-se en una adulta, mare de dues criatures i que ha de fer mans i mànigues per aconseguir que sobrevisquin les pèssimes condicions de la guerra.

La Colometa és, sens dubte, un dels personatges més forts de Rodoreda. Aguanta tot allò que se li ve a sobre, ja no només per tot el que comporta la guerra,

sinó també per l’afegit d’en Quimet, el

seu primer marit i qui la tracta sense cap mena de respecte.

La infinitat de símbols que hi ha en l’obra – entre ells, la famosa plaça de la Vila de Gràcia que li posa el títol - li dona molta continuïtat, i permet que una mateixa, com a lectora, s’adoni del caminet que va fent l’autora a mesura que avança el llibre. Els coloms també son una part molt important de l’obra que serveix com a bastida: l’obra es construeix entorn a aquestes aus simpàtiques al principi, però farragoses al final, ja que contribueixen a l’aclaparament de la Colometa.

El llenguatge és 100% “Mercè Rodoreda”: un català perfecte, tendre i gens complicat. És una lectura fàcil i molt gratificant. Abans de llegir l’obra, seria bo estudiar-la una mica per entendre tots els símbols que hi ha, perquè la veritat és que, entre línies, s’hi amaga la meitat de la novel·la.